XVII, de Ciutat de llet, de Pau Vadell

            al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda.
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa.
Es perd el seny i retornen als primers vocables
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.


Pau Vadell (1984), 2007, Ciutat de llet