L'olivera mallorquina, de Josep Lluis Pons i Gallarza

Conta'm, vella olivera,

mentre sec alenant sobre la roca,

noves del temps enrera

que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me

a tes nuades rels, trist d'enyorança,

perquè vulles tornar-me

dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,

que sota lo cel blau l'embat oreja,

és de la pau la imatge,

de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca

com cabellera d'àngel t'emmantella;

i a ta esqueixada branca

falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa

creixis sobre el marge de la coma,

xermava ta verdissa

la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada

respirant-ne tes folor el maig sortien,

i ta oliva escampada

sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne

del corn aragonès lo toc de guerra,

tallà tos brots, donant-ne

empriu a l'host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista,

amb llàgrimes del cor senyant sos passos,

sense girar la vista,

sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren

dins lo solc sarraí les brulles tendres,

i els ferros enfonsaren

de l'alqueria en les calentes cendres.

* *

Com reposava, a l'ombra,

deslliurat lo baró dels durs arnesos,

mentre els llebrers sens nombre

jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,

el manyac esparver dalt de tu es posava,

les ungles encreuant-ne,

i els tendres cims dels branquillons vinclava.

* *

Quan era una alta ermita

aquest claper de trossejada runa,

lo místic cenobita

aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,

mans plegades al pit, pregàries deia,

i el cel en son deliri

per lo reixat de ton ombratge veia.

* *

Ara aquí el temps enganya

lo pastoret que embadalit s'atura,

i amb flabiol de canya,

gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa

amb lo clapat anyell entorn apila,

la cabra delitosa

tos tanys novells per rosegar s'enfila.

* *

Arbre amic del qui plora,

dosser sagrat d'eternitat serena,

jo et sento grat de l'hora

que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,

tu apar que em tornes joventut perduda,

com de ta eixuta escorça

la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara

espolsarà el mestral ta negra oliva;

res serà del que és ara;

tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza (1824 - 1894), 1892, Poesies catalanes