XVII, de Ciutat de llet, de Pau Vadell

            al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda.
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa.
Es perd el seny i retornen als primers vocables
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.


Pau Vadell (1984), 2007, Ciutat de llet

Ara que sé que el meu cos només és un post-it

Ara que sé que el meu cos només és un post-it
-per això escric tot sol dins el cotxe-
puc parlar de la sexualitat, simple,
del joc d'atraccions en el qual la venjança fa por
i tot esdevé incontrolable. Ara bé,
conté diferències amb l'estima
que cadascú pot interpretar depenent del context i del tracte.

Cada vegada veig com en som d'erroni
i visc de fondals delitosos del pensament.

Pau Vadell (1986), 2006, El cos que habitam

Venjança, d'Enric Casasses

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

Enric Casasses (1951), 1994, Començament dels començaments i ocasió de les ocasions

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa, de Miquel Àngel Riera

 Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.

 

Miquel Àngel Riera (1930 - 1996), 1992, El pis de la badia

T'estim, però m'en fot, de Miquel Àngel Riera

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
—Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis. 

 

Miquel Àngel Riera (1930 - 1996), 1965, Poemes de Nai

Retorn a la terra, de Sebastià Alzamora

No com un arbre, sinó com un home

allargaré el meu cos damunt el teu:

serà una festa com d'illa i de platja,

i també una escomesa de soldats

en campanya per mites llargament

enemics. Una glòria, una ràbia,

el Fill que expira, la carn i la carn.

No com un arbre, no com una idea:

diluirem el sol entre fils mixtes

de saliva, ens farem actors de certa

màscara doble que és fang i concepte,

compondrem una figura barroca

i un paisatge nascut de cendra i boira,

amb paviments de vena i horitzons

de pit i prisma. Sonen corns i trompes,

i ara el Fill ja tremola en el Calvari,

i nosaltres miram l'eclipsi, i tot

es fa carn: finalment el verb s'ha fet

carn també, i ara penja damunt nostre,

precís i extrem, amb putnes de batec

i grava. L'ull badat a l'ull de tu,

puc veure l'Occident que impreca un Pare.

De tot el mapa, en resta sols un home:

com un home, només i justament

com un home, el meu cos, els nostres cossos.

Sebastià Alzamora (1972), 1994, Rafel

[I], de Horacianes, de Vicent Andrés Estallés

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estallés (1024 - 1993), 1974, Horacianes

Els amants, de Vicent Andrés Estallés

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estallés (1924 - 1933), 1971, Llibre de meravelles

Elegia, de Joan Brossa

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;

cap joc de queixes no té res a fer;

però el teu pensament, gall guerriller,

recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té

afany de lluita que el fullam canvia;

el teu exemple, vora l'alegria,

darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,

fa clara la diada de la lluita,

que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,

obres la gàbia a muntanyes. No

has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!

2 de març de 1976

Joan Brossa (1919 - 1998), 1976, Poemes de revolta

Personatge, de Joan Brossa

L'ardidesa del Cid

L'autoritarisme de Felip II

La voluntat d'imperi de Carles V

I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica.

Joan Brossa (1919 - 1989), 1977, Poemes de seny i cabell

Esglèsia catòlica espanyola, de Joan Brossa

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

I

Puta paparra, carronya on fermenta

La claveguera de la llum del dia,

Apunta el seu coet lluna opulenta

I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.

Com ballen amb les vides per la via

Que va del militar a la serventa!

Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa

De tèrbola tenebra, i no desdenya

De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,

Aquesta activitat d'ensenyar els altres

Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa (1919 - 1998), 1970, Poesia rasa

La vaca suïssa, de Pere Quart

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

Pere Quart (Joan Oliver) (1899 - 1986), 1949, Vacances pagades

El meu poble, de Salvador Espriu

El meu poble i jo.
A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


Salvador Espriu (1913 - 1985) 1949, Cançons d'Ariadna

VIII, d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol

Marta, la plenitud no és un erm 
ni aquest silenci d'ara un pou eixut; 
l'esfera gira lentament i el temps 
s'ha deturat al fosc dels teus cabells. 
Aigües i vent reposen, i el desig 
és una branca amb tota llei de fruits. 
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors 
al fons dels ulls, aquietats també. 
Que lluny de tot, i músiques i veus 
configurant l'empremta del teu cos 
que estimo tant, damunt la meva pell. 
Res no ens pertany i som senyors de tot. 
L'ombra de l'ombra allargassa el secret 
molt més enllà del gest i del neguit. 
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum 
compacte i dens, tan ple de salabror. 

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003), 1978, Estimada Marta

L'estaca, de Lluis Llach

L'avi Siset em parlava 
de bon matí al portal 
mentre el sol esperàvem 
i els carros vèiem passar. 

Siset, que no veus l'estaca 
on estem tots lligats? 
Si no podem desfer-nos-en 
mai no podrem caminar! 

Si estirem tots, ella caurà 
i molt de temps no pot durar, 
segur que tomba, tomba, tomba 
ben corcada deu ser ja. 

Si jo l'estiro fort per aquí 
i tu l'estires fort per allà, 
segur que tomba, tomba, tomba, 
i ens podrem alliberar. 

Però, Siset, fa molt temps ja, 
les mans se'm van escorxant, 
i quan la força se me'n va 
ella és més ampla i més gran. 

Ben cert sé que està podrida 
però és que, Siset, pesa tant, 
que a cops la força m'oblida. 
Torna'm a dir el teu cant: 

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

L'avi Siset ja no diu res, 
mal vent que se l'emportà, 
ell qui sap cap a quin indret 
i jo a sota el portal. 

I mentre passen els nous vailets 
estiro el coll per cantar 
el darrer cant d'en Siset, 
el darrer que em va ensenyar. 

Si estirem tots, ella caurà... 

Si jo l'estiro fort per aquí... 

Versió cantada: L'estaca

Lluís Llach (1948), 1968,

Com si un tauró, de Maria-Mercè Marçal

Com si un tauró m'arrenqués la mà 
i tot seguit l'escopís a la platja 
i ella mogués els dits per manaments 
estranys als de la meva voluntat 
i ja no obeís més el meu cervell 
tal com el cap del gall decapitat 
obre i tanca la boca i el cos corre, 
esparverat, llunyà, sense retorn?, 
jo contemplava aquell bocí de mi 
esdevingut, ja per sempre, estranger, 
i alhora imprès per sempre, a cor i a sang, 
en el desig cicatritzat, i en l'ombra. 

Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998), 1981 - 1984, La germana, l'estrangera (1985)

Divisa, de Maria-Mercè Marçal

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998), 1977, Cau de llunes

Déu company, de Blai Bonet

Jo som el vostre ca que bava, 
el meu clamor és una saliva amarga. 
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, 
com un colom de mar ferit pels caçadors. 
Les meves mans no han cantat, 
estic a la fosca com un munt de baleigs 
i la meva memòria me cruix com una garba d'aritges. 
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. 
Te cant com un marge ple d'escanya-rossins. 
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, 
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, 
és més alta la flama vibrant del vostre amor, 
que ara és el meu amor, Senyor. 
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada, 
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim. 
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, 
vora la meva carn agra com un pa florit, 
estau com un ca fidel, 
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, 
canten la misericòrdia de la vostra saliva. 

Blai Bonet (1926 - 1997), 1953, Cant espiritual

Posseït, de Gabriel Ferrater

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater, 1968, Les dones i els dies

[XLVI], dins La pell de brau, de Salvador Espriu

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Salvador Espriu (1913 - 1985), 1960, La pell de brau

Assaig de càntic al temple, de Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913 - 1985), 1954, El caminant i el mur

A Mallorca, durant la guerra civil; de Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913 - 1938), 1938, Imitació del foc

Em plau d'atzar, d'errar per les muralles; de J.V. Foix

Em plau, d'atzar, d'errar per les muralles
Del temps antic, i a l'acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.

De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l'embragat, o al coixinet que embosca
L'eix, i engegar per l'asfalt sense falles.

I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh mon novell!
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,
L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell. 

J.V. Foix (1893 - 1987), 1936, Sol i de dol

Poema de les cosetes, de Salvador Dalí

     A Sebastià Gasch, amb tota l’alegria anti-artística

Hi ha una coseta petita posada alta en un indret.
Estic content, estic content, estic content, estic content.
Les agulles de cosir es claven en els niquelets dolços i tendres.
La meva amiga té la mà de suro i plena de puntes de París.
Una sina de la meva amiga és una calma garota, l’altra un vesper bellugadís.
La meva amiga té un genoll de fum.
Els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos, els petits encisos, els
     petits encisos, els petits encisos, els petits encisos... ELS PETITS ENCISOS PUNXEN.
L’ull de la perdiu és vermell.
Cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes, cosetes,
     cosetes...
HI HA COSETES, QUIETES COM UN PA.

Sota el meu llavi el seu, de Joan Salvat Papasseït

Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa, 
la seda dels seus rulls com el pecat més dolç 
-i l'espatlla ben nua 
   ben blanca
l'ombra corba 
  incitant 
   de l'esguard:
encara un altre bes 
   un altre 
    un altre
-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant! 

Joan Salvat Papasseït, 1923, El poema de La rosa als llavis

Marxa nupcial, de Joan Salvat Papasseït

Joan Salvat Papasseït (1894 - 1924), 1921, L'irradiador del port de les gavines

El pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (1854 - 1922), 1875, Poesies (1885)

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,

mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta

doble corona,

ara tolera que una mà atrevida

passi a mon poble la que amb tal fortuna

tu transportares al solar de Roma

cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes

fines la llengua de ma pàtria dura;

mes també noble hi sonarà: ma pàtria

filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,

clara i robusta com sa mare antiga,

guarda en ses terres per llavor de glòria

cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit

ossos i marbres i joiells hi troba,

armes, monedes i penons que ostenten

l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria

sens enyorança ta divina Musa

dins eixa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia

brilla puríssim, i d’ardenta saba

pròdig, li dóna amb lo raïm alegre

l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui

clàssiques formes, i l’antiga Musa,

just amb sos propis ornaments, ma pàtria

veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,

febre als poetes inspirant, ungleja

l’arpa plorosa, i entre fang destil·la

fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,

dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…

Mestre, amb ta bella, cisellada copa,

deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga

que omple tes odes i dins elles dura

com un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,

febre i deliris d’embriac no dóna;

dóna la calma de l’Olimp, la sana

força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca

l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:

l’art és sa vida, que entre goig o penes

guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten

grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,

negres ensomnis que en un llit de plomes

posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba

crida i s’empaita disputant la presa

que la Fortuna dins la pols humana

llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,

seny i bellesa agermanar, oh artista!,

seny i bellesa que amb la lira formen

digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,

guia la dansa de gentils estrofes,

tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona

donen al ritme la lleugera planta:

riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi

d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera (1854 - 1922), 1909, Horacianes

Als joves, de Miquel Costa i Llobera

XII. ALS JOVES

Fills d'una raça dreturera i forta

que unia el seny amb l'ímpetu,

no renegueu de vostra sang ... Oprobi

pel fill qui n'és apòstata!

Per honra té ésser bord. Son cor espuri

sols posa arrels paràsites:

no té l'arrel que del terrer dels avis

ne beu saba llegítima.

Per ell és pàtria una buidor coberta

d'algun mantell de púrpura,

un tros de mapa, una abstracció volàtil,

un mot de la retòrica...

Enfora, oh joves, d'aqueix centre exòtic

a on la lluita bàrbara,

jugant la vida i mort d'homes i bèsties.

se'n fa festa sacrílega.

Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria

la multitud embriaga-s'hi

tumultuosa, contagiant-se amb febres

de decadència pútrida ...

Enfora, enfora del variat prosceni

la mímica faràndula

que sols ja furga pels femers, cercant-hi

la rialla estúpida.

Llavis i orelles que va ungir l'aroma

de les cançons indígenes,

no us profaneu amb cançoneig imbècil,

rebuig de lletra i música!

Fills d'una gent tan curta de paraules

com era de fets pròdiga,

no us encanteu amb les buidors lluentes

d'una eloqüència frívola.

És la bambolla de sabó, que inflant-se

al buf d'un nin, esplèndida,

s'irisa al punt, mes a l'instant no forma

ni sols gotes efímeres.

Alluny d'aquí la inanitat rotunda

d'estrofes i de clàusules,

la coloraina, l'oripell, pomposos

tresors de la misèria!

Mes ah! fugint d'inveterats contagis,

no entreu plagues novíssimes,

oh joves que ara meditau corpresos

quimeres hiperbòries.

Alluny, allluny aqueixa boira eterna,

mortalla tenebrívola

que nostre sol rebutja! No us imposi

l'Esfinx sempre enigmàtica

que posa obscur lo clar, i per profundes

vol vendre coses tèrboles ...

Jovent, aqueixa copa d'art vesànic

i subtils filtres, llança-la,

que et brinda l'opi del Nirvana búdic

o el vi de les Eumènides.

Elles, crinades de serpents, ompliren

de llur verí tal pàtera:

qui en beu, un cap d'Orestes a les Fúries

ha consagrat per víctima!

Alluny també, deliqüescent cosmètic,

untor de formes flàcides

de l'art caduc! Alluny, ximplesa insulsa

fingint candors ingènues!...

L'art veritable és sa, gallard i noble,

tal com Apol.lo amb cítara

i amb sageta potent. Té la bellesa,

la joventut de l'ànima,

la claretat, l'ardida força, l'hàbil

maneig de fibra harmònica,

i l'arc terrible del bon dret qui mata

la serp del fang malèfica.

Tal vos somriga l'ideal, oh joves,

unint el seny amb l'ímpetu,

i amb gran serenitat, que és la divisa

del la potència màxima.

Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l'emblema

de l'avior llegítima,

que cada poble sols ateny son astre

seguint per la seva òrbita.

Siau qui sou; mes no atiant vells odis

de raça, ni amb emfàtiques

declamacions lloant tot lo que és vostre,

fins les mateixes úlceres ...

Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,

dins una llar històrica

sens horitzons. Volau sobre les terres

enfora, amunt com l'àguila!

Ella ama el niu de les maternes roques,

però amb gran vol arranca-s'hi

i, travessant mil horitzons, domina

espais de llum esplèndida.

Per planes, mars, abismes i muntanyes,

amb vista potentíssima,

tantost afina desitjada presa,

impetuosa llança-s'hi

de la regió del llamp. Mes no trasmuda

d'essència l'au indòmita.

Ans bé, de tot lo que trescant aferra,

gustant-ne fibres íntimes,

se n'assimila la potència, i torna

cap a son niu més àguila.

Miquel Costa i Llobera, 1907, Horacianes

La relíquia, de Joan Alcover

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

Beneïda l'hora

que m'ha duit aquí.

La font que no vessa, la font que no plora

me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir

que dins el misteri de l'ombra florida,

tombats a la molsa,

passàvem les hores millors de la vida.

De l'aigua sentíem la música dolça;

dintre la piscina guaitàvem els peixos,

collíem poncelles, caçàvem bestioles,

i ens féiem esqueixos

muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era

que entre l'esponera

de l'hort senyorívol,

fent-lo més ombrívol,

creixia la rama d'antiga olivera.

Arbre centenari,

amorós pontava la soca torçuda,

perquè sense ajuda

poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora

penjàvem la corda de l'engronsadora,

i, venta qui venta,

folgàvem i réiem fins que la vesprada

la llum esvaïa de l'hora roenta,

de l'hora encantada.

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia,

sense les ferides que al cor ha deixat;

sense les ferides que es tornen a obrir

quan veig que no vessa

ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,

i encara no manca,

penjat a la branca,

un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora,

despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut.

Joan Alcover (1854 - 1926), 1903, Cap al tard (1909)

Desolació, de Joan Alcover

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover (1854 - 1926), 1909, Cap al tard

Tres noies, de Josep Carner

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh nova glòria, ben tost memòria!
¡Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!

Josep Carner (1884 -1970), 1906, Els fruits saborosos 

Les figues matinals, de Josep Carner

Neera, aquella vídua benigna i assenyada,
baixa de mica en mica l'escala del jardí;
canten ocells, la font gorgola enamorada,
les fulles parlotegen i alegren el camí.

-En vida de Caropos, quin córrer nit i dia!
Venia, al meu darrera, d'amagatalls al fons;
amb roges llambregades d'amor m'escometia,
i em sacsejava com el vent als branquillons.

Però ja visc tranquil.la, no m'he de turmentar;
s'emplena ma cintura, de no cap braç esclava;
la sotabarba fina que ell sempre masegava,
ara sacsó ja cria del pler de reposar.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinet
vora la font, amb figues de les de coll de dama.
I em besa l'aire, sense cap fressa ni cap flama,
i ara prenc una figa, ara prenc un glopet.

Josep Carner (1884 -1970), 1906, Els fruits saborosos