L'olivera mallorquina, de Josep Lluis Pons i Gallarza

Conta'm, vella olivera,

mentre sec alenant sobre la roca,

noves del temps enrera

que escrites veig en ta surenca soca.

Jo vinc a recolzar-me

a tes nuades rels, trist d'enyorança,

perquè vulles tornar-me

dels béns que n'he perdut sols l'esperança.

Ton delicat fullatge,

que sota lo cel blau l'embat oreja,

és de la pau la imatge,

de tots los goigs de la ciutat enveja.

Ta rama verda i blanca

com cabellera d'àngel t'emmantella;

i a ta esqueixada branca

falta pel vent l'arrabassada estella.

Quan jove i vincladissa

creixis sobre el marge de la coma,

xermava ta verdissa

la falç del llaurador fill de Mahoma.

L'àrab i sa mainada

respirant-ne tes folor el maig sortien,

i ta oliva escampada

sos fills, per la tardor, escollien.

Ah, quin dol! Escoltant-ne

del corn aragonès lo toc de guerra,

tallà tos brots, donant-ne

empriu a l'host de la guanyada terra!

I el jorn de la conquista,

amb llàgrimes del cor senyant sos passos,

sense girar la vista,

sortí amb l'infant més xic estret als braços.

Los cavalls trepitjaren

dins lo solc sarraí les brulles tendres,

i els ferros enfonsaren

de l'alqueria en les calentes cendres.

* *

Com reposava, a l'ombra,

deslliurat lo baró dels durs arnesos,

mentre els llebrers sens nombre

jeien al sol assedegats i estesos!

I de son puny volant-ne,

el manyac esparver dalt de tu es posava,

les ungles encreuant-ne,

i els tendres cims dels branquillons vinclava.

* *

Quan era una alta ermita

aquest claper de trossejada runa,

lo místic cenobita

aquí s'agenollava al clar de lluna.

Al toc del monestiri,

mans plegades al pit, pregàries deia,

i el cel en son deliri

per lo reixat de ton ombratge veia.

* *

Ara aquí el temps enganya

lo pastoret que embadalit s'atura,

i amb flabiol de canya,

gira el ramat que al comellar pastura.

Mentre l'ovella tosa

amb lo clapat anyell entorn apila,

la cabra delitosa

tos tanys novells per rosegar s'enfila.

* *

Arbre amic del qui plora,

dosser sagrat d'eternitat serena,

jo et sento grat de l'hora

que m'has aidat a conhortar ma pena.

Tu al cor m'has donat força,

tu apar que em tornes joventut perduda,

com de ta eixuta escorça

la saba n'ix que ton brancatge muda.

Jo moriré i encara

espolsarà el mestral ta negra oliva;

res serà del que és ara;

tu sobre el blau penyal romandràs viva.

Josep Lluís Pons i Gallarza (1824 - 1894), 1892, Poesies catalanes

L'Atlàntida (fragment), de Jacint Verdaguer

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
en altre temps d'alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d'aucells;
ara en palaus de marbre les foques s'hi congrien
i d'algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d'un colp d'ull l'hemisferi
era petit per veure'l a pler de cap a cap.

Era el jou d'or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç

Jacint Verdaguer (1845 - 1902), 1896, Flors del calvari. Llibre dels consols 

Sum vermis de Jacint Verdaguer

                    Non vivificatur nisi prius moriatur 
                          (1a Cor., 15, 36)
                    E carcere ad ætere
                    Dant vincula pennas

Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes, 
despullat de tot bé, malalt i pobre,
de mon no-res perdut dintre l’abisme.
Cuc de la terra vil, per una estona
he vingut a la cendra a arrossegar-me.
Fou mon bressol un gra de polsinera,
i un altre gra serà lo meu sepulcre.
Voldria ser quelcom per oferir-vos,
però Vós me voleu petit i inútil,
de glòria despullat i de prestigi.

Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca
de les que el vent s’emporta, o gota d’aigua
de les que el sol sobre l’herbei eixuga,
o, si voleu, baboia de l’escarni.
Jo só un no-res, mes mon no-res és vostre;
vostre és, Senyor, i us ama i vos estima.
Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne,
d’anar a vostres peus; com arbre estèril,
de soca a arrel traieu-me de la terra;
morfoneu-me, atuïu-me, anihileu-me.

Veniu a mi, congoixes del martiri,
veniu, oh creus, mon or i ma fortuna,
orneu mon front, engaloneu mos braços.
Veniu, llorers i palmes del Calvari;
si em sou aspres avui, abans de gaire
a vostre ombriu me serà dolç l’asseure’m.
Espina del dolor, vine a punyir-me;
cuita a abrigar-me ab ton mantell, oh injúria;
calúmnia, al meu voltant tos llots apila;
misèria, vine’m a portar lo ròssec.

Vull ser volva de pols de la rodera
a on tots los qui passen me trepitgen;
vull ser llençat com una escombraria
del palau al carrer, de la més alta
cima a l’afrau, i de l’afrau al córrec.
Escombreu mes petjades en l’altura;
ja no hi faré més nosa, la pobresa
serà lo meu tresor, serà l’oprobi
lo meu orgull, les penes ma delícia.

Des d’avui colliré los vilipendis
i llengoteigs com perles i topazis
per la corona que en lo cel espero.
Muira aquest cos insuportable, muira;
cansat estic de tan feixuga càrrega;
devore’l lo fossar, torne a la cendra
d’on ha sortit, sum vermis et non homo.
Jo no só pas la industriosa eruga
que entre el fullam de la morera es fila
de finíssima seda lo sudari.
Jo me’l filo del cànem de mes penes;
mes, dintre aqueixa fosca sepultura,
tornat com Vós, Jesús, de mort a vida,
jo hi trobaré unes ales de crisàlide
per volar-me’n ab Vós a vostra glòria.

Jacint Verdaguer (1845 - 1902), 1896, Flors del calvari. Llibre dels consols 

La pàtria de Bonaventura Carles Aribau

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

Bonaventura Carles Aribau (1798 - 1862), 1833, El vapor