El pi de Formentor, de Miquel Costa i Llobera

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,

que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,

per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta

de les amors del cel.

Arbre sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge

per glòria i per delit.

Oh sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades

sa caballera real.

Arbre mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...

Oh vida! oh noble sort!

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada

com l'au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera (1854 - 1922), 1875, Poesies (1885)

A Horaci, de Miquel Costa i Llobera

Príncep afable de la docta lira,

mestre i custodi de la forma bella:

tu qui cenyires de llorer i murta

doble corona,

ara tolera que una mà atrevida

passi a mon poble la que amb tal fortuna

tu transportares al solar de Roma

cítara grega.

Aspra i ferrenya sonarà en ses cordes

fines la llengua de ma pàtria dura;

mes també noble hi sonarà: ma pàtria

filla és de Roma.

Filla de Roma per la sang, pel geni,

clara i robusta com sa mare antiga,

guarda en ses terres per llavor de glòria

cendra romana.

Sí: dins sa terra el cavador atònit

ossos i marbres i joiells hi troba,

armes, monedes i penons que ostenten

l’àguila augusta.

Bella ma pàtria és ademés. Viuria

sens enyorança ta divina Musa

dins eixa terra que cenyeix la blava

mar de Sirenes.

Illa és galana, on el sol de Grècia

brilla puríssim, i d’ardenta saba

pròdig, li dóna amb lo raïm alegre

l’àtica oliva.

Deixa, doncs, ara, que dins ella evoqui

clàssiques formes, i l’antiga Musa,

just amb sos propis ornaments, ma pàtria

veja somriure.

Ara que folla la invocada Fúria,

febre als poetes inspirant, ungleja

l’arpa plorosa, i entre fang destil·la

fonts d’amargura,

oh! com enyora mon afany les clares,

dolces fontanes del Parnàs hel·lènic!…

Mestre, amb ta bella, cisellada copa,

deixa-m’hi beure.

Deixa que tasti la sabor antiga

que omple tes odes i dins elles dura

com un vi ranci de Falern que guarden

àmfores belles.

Nèctar poètic amb què el cor s’anima,

febre i deliris d’embriac no dóna;

dóna la calma de l’Olimp, la sana

força tranquil·la.

Qui de tal nèctar troba el gust, no cerca

l’or, ni les armes, ni el domini frèvol:

l’art és sa vida, que entre goig o penes

guarda segura.

Ah! Pugin altres a palaus que habiten

grogues les ànsies amb l’afany hidròpic,

negres ensomnis que en un llit de plomes

posen espines.

Vagen al fòrum, on febrosa turba

crida i s’empaita disputant la presa

que la Fortuna dins la pols humana

llança per riure.

Puga jo, a l’ombra del nadiu boscatge,

seny i bellesa agermanar, oh artista!,

seny i bellesa que amb la lira formen

digna aliança.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci,

guia la dansa de gentils estrofes,

tal com Silenus, el vell gris, guiava

dansa de nimfes.

Elles ben àgils i formant corona

donen al ritme la lleugera planta:

riuen les Gràcies, i se sent l’efluvi

d’alta ambrosia.

Miquel Costa i Llobera (1854 - 1922), 1909, Horacianes

Als joves, de Miquel Costa i Llobera

XII. ALS JOVES

Fills d'una raça dreturera i forta

que unia el seny amb l'ímpetu,

no renegueu de vostra sang ... Oprobi

pel fill qui n'és apòstata!

Per honra té ésser bord. Son cor espuri

sols posa arrels paràsites:

no té l'arrel que del terrer dels avis

ne beu saba llegítima.

Per ell és pàtria una buidor coberta

d'algun mantell de púrpura,

un tros de mapa, una abstracció volàtil,

un mot de la retòrica...

Enfora, oh joves, d'aqueix centre exòtic

a on la lluita bàrbara,

jugant la vida i mort d'homes i bèsties.

se'n fa festa sacrílega.

Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòria

la multitud embriaga-s'hi

tumultuosa, contagiant-se amb febres

de decadència pútrida ...

Enfora, enfora del variat prosceni

la mímica faràndula

que sols ja furga pels femers, cercant-hi

la rialla estúpida.

Llavis i orelles que va ungir l'aroma

de les cançons indígenes,

no us profaneu amb cançoneig imbècil,

rebuig de lletra i música!

Fills d'una gent tan curta de paraules

com era de fets pròdiga,

no us encanteu amb les buidors lluentes

d'una eloqüència frívola.

És la bambolla de sabó, que inflant-se

al buf d'un nin, esplèndida,

s'irisa al punt, mes a l'instant no forma

ni sols gotes efímeres.

Alluny d'aquí la inanitat rotunda

d'estrofes i de clàusules,

la coloraina, l'oripell, pomposos

tresors de la misèria!

Mes ah! fugint d'inveterats contagis,

no entreu plagues novíssimes,

oh joves que ara meditau corpresos

quimeres hiperbòries.

Alluny, allluny aqueixa boira eterna,

mortalla tenebrívola

que nostre sol rebutja! No us imposi

l'Esfinx sempre enigmàtica

que posa obscur lo clar, i per profundes

vol vendre coses tèrboles ...

Jovent, aqueixa copa d'art vesànic

i subtils filtres, llança-la,

que et brinda l'opi del Nirvana búdic

o el vi de les Eumènides.

Elles, crinades de serpents, ompliren

de llur verí tal pàtera:

qui en beu, un cap d'Orestes a les Fúries

ha consagrat per víctima!

Alluny també, deliqüescent cosmètic,

untor de formes flàcides

de l'art caduc! Alluny, ximplesa insulsa

fingint candors ingènues!...

L'art veritable és sa, gallard i noble,

tal com Apol.lo amb cítara

i amb sageta potent. Té la bellesa,

la joventut de l'ànima,

la claretat, l'ardida força, l'hàbil

maneig de fibra harmònica,

i l'arc terrible del bon dret qui mata

la serp del fang malèfica.

Tal vos somriga l'ideal, oh joves,

unint el seny amb l'ímpetu,

i amb gran serenitat, que és la divisa

del la potència màxima.

Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l'emblema

de l'avior llegítima,

que cada poble sols ateny son astre

seguint per la seva òrbita.

Siau qui sou; mes no atiant vells odis

de raça, ni amb emfàtiques

declamacions lloant tot lo que és vostre,

fins les mateixes úlceres ...

Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,

dins una llar històrica

sens horitzons. Volau sobre les terres

enfora, amunt com l'àguila!

Ella ama el niu de les maternes roques,

però amb gran vol arranca-s'hi

i, travessant mil horitzons, domina

espais de llum esplèndida.

Per planes, mars, abismes i muntanyes,

amb vista potentíssima,

tantost afina desitjada presa,

impetuosa llança-s'hi

de la regió del llamp. Mes no trasmuda

d'essència l'au indòmita.

Ans bé, de tot lo que trescant aferra,

gustant-ne fibres íntimes,

se n'assimila la potència, i torna

cap a son niu més àguila.

Miquel Costa i Llobera, 1907, Horacianes

La relíquia, de Joan Alcover

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut...

Beneïda l'hora

que m'ha duit aquí.

La font que no vessa, la font que no plora

me fa plorar a mi.

Sembla que era ahir

que dins el misteri de l'ombra florida,

tombats a la molsa,

passàvem les hores millors de la vida.

De l'aigua sentíem la música dolça;

dintre la piscina guaitàvem els peixos,

collíem poncelles, caçàvem bestioles,

i ens féiem esqueixos

muntant a la branca de les atzeroles.

Ningú sap com era

que entre l'esponera

de l'hort senyorívol,

fent-lo més ombrívol,

creixia la rama d'antiga olivera.

Arbre centenari,

amorós pontava la soca torçuda,

perquè sense ajuda

poguéssim pujar-hi.

Al forc de la branca senyora i majora

penjàvem la corda de l'engronsadora,

i, venta qui venta,

folgàvem i réiem fins que la vesprada

la llum esvaïa de l'hora roenta,

de l'hora encantada.

Somni semblaria

el temps que ha volat

de la vida mia,

sense les ferides que al cor ha deixat;

sense les ferides que es tornen a obrir

quan veig que no vessa

ni canta ni plora la font del jardí.

Trenta anys de ma vida volaren depressa,

i encara no manca,

penjat a la branca,

un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora,

despulla podrida d'un món esbucat...

Faune mutilat,

brollador eixut,

jardí desolat

de ma joventut.

Joan Alcover (1854 - 1926), 1903, Cap al tard (1909)

Desolació, de Joan Alcover

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,

que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;

mes branques una a una va rompre la tempesta,

i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí

obert i sens entranyes que de la soca resta;

cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,

al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,

i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:

sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;

jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort.

Joan Alcover (1854 - 1926), 1909, Cap al tard