Els amants, de Vicent Andrés Estallés

La carn vol carn (Ausiàs March)

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor es un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

Vicent Andrés Estallés (1924 - 1933), 1971, Llibre de meravelles

Elegia, de Joan Brossa

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;

cap joc de queixes no té res a fer;

però el teu pensament, gall guerriller,

recosirà la llum en el nou dia.

M'empeny el seny, i aquesta ofrena té

afany de lluita que el fullam canvia;

el teu exemple, vora l'alegria,

darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,

fa clara la diada de la lluita,

que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,

obres la gàbia a muntanyes. No

has caiguit pas! Puig Antich, Salvador!

2 de març de 1976

Joan Brossa (1919 - 1998), 1976, Poemes de revolta

Personatge, de Joan Brossa

L'ardidesa del Cid

L'autoritarisme de Felip II

La voluntat d'imperi de Carles V

I el cul i la veu d'Isabel la Catòlica.

Joan Brossa (1919 - 1989), 1977, Poemes de seny i cabell

Esglèsia catòlica espanyola, de Joan Brossa

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

I

Puta paparra, carronya on fermenta

La claveguera de la llum del dia,

Apunta el seu coet lluna opulenta

I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.

Com ballen amb les vides per la via

Que va del militar a la serventa!

Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa

De tèrbola tenebra, i no desdenya

De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,

Aquesta activitat d'ensenyar els altres

Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa (1919 - 1998), 1970, Poesia rasa

La vaca suïssa, de Pere Quart

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet.

Pere Quart (Joan Oliver) (1899 - 1986), 1949, Vacances pagades

El meu poble, de Salvador Espriu

El meu poble i jo.
A la memòria de Pompeu Fabra.
Mestre de tots.


Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo

Una tal lliçó
hem hagut d’entendre
el meu poble i jo

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.


Salvador Espriu (1913 - 1985) 1949, Cançons d'Ariadna

Déu company, de Blai Bonet

Jo som el vostre ca que bava, 
el meu clamor és una saliva amarga. 
Des del llim de la terra, la meva veu com un colomí, 
com un colom de mar ferit pels caçadors. 
Les meves mans no han cantat, 
estic a la fosca com un munt de baleigs 
i la meva memòria me cruix com una garba d'aritges. 
Jo no he tret espiga; només herba, Senyor. 
Te cant com un marge ple d'escanya-rossins. 
Però en la meva soca desficiosa pel banyarriquer, 
de cada aurora, de cada dia, de cada lluna, 
és més alta la flama vibrant del vostre amor, 
que ara és el meu amor, Senyor. 
Les meves malures brillen com a rams fosforescents de civada, 
i és l'amor damunt el meu front com un batall joveníssim. 
I Vós, Senyor, vora els meus ossos incendiats, 
vora la meva carn agra com un pa florit, 
estau com un ca fidel, 
llepant-me aquestes nafres que, amb la seva claror, 
canten la misericòrdia de la vostra saliva. 

Blai Bonet (1926 - 1997), 1953, Cant espiritual

Posseït, de Gabriel Ferrater

Sóc més lluny que estimar-te. Quan els cucs
faran un sopar fred amb el meu cos
trobaran un regust de tu. I ets tu
que indecentment t'has estimat per mi
fins al revolt: saciada de tu,
ara t'excites, te me'n vas darrera
d'un altre cos, i em refuses la pau.
No sóc sinó la mà amb que tu palpeges.

Gabriel Ferrater, 1968, Les dones i els dies

[XLVI], dins La pell de brau, de Salvador Espriu

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

Salvador Espriu (1913 - 1985), 1960, La pell de brau

Assaig de càntic al temple, de Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu (1913 - 1985), 1954, El caminant i el mur