XVII, de Ciutat de llet, de Pau Vadell

            al padrí Joan

Cada instant de la meva heretgia
sols contempla una sola acció:
la de viure.
A tota hora me deman
com son els meus vint-i-dos anys
sense el llaurat al call
ni l’estri diari de la fam.
Veig com els singlots de l’entusiasme
m’omplen de lletres l’entranya,
blana, de textura badada i reconstruïda.
Ningú no sap perquè neix
i llavors de cua d’ull i a contra memòria
un es troba infantat a la vellesa.
Es perd el seny i retornen als primers vocables
mai esborrats per dolor, ans al contrari
emparats de llavors lliure i de bon esquer
per la tendresa.


Pau Vadell (1984), 2007, Ciutat de llet

Ara que sé que el meu cos només és un post-it

Ara que sé que el meu cos només és un post-it
-per això escric tot sol dins el cotxe-
puc parlar de la sexualitat, simple,
del joc d'atraccions en el qual la venjança fa por
i tot esdevé incontrolable. Ara bé,
conté diferències amb l'estima
que cadascú pot interpretar depenent del context i del tracte.

Cada vegada veig com en som d'erroni
i visc de fondals delitosos del pensament.

Pau Vadell (1986), 2006, El cos que habitam

Venjança, d'Enric Casasses

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

Enric Casasses (1951), 1994, Començament dels començaments i ocasió de les ocasions

Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa, de Miquel Àngel Riera

 Allunyau-vos de mi si veis que la tristesa
se m'ha instal·lat al cor, al budellam o al penis
i el meu paisatge està sotmès al seu domini,
obeïdor tot jo al seu codi de signes
convertits en l'arrel d'on creix la meva estètica.
Si no ho feis a l'instant, us en puc fer contagi
perquè me sent molt viu quan la tristesa em mata
i un no sé què m’empeny a aportar-li prosèlits.
Separau-vos de mi si veis que ella m'amara
però no us n'aneu lluny: acabaré ofegant-la.
buidant-li els ulls, occint-la, abraonant-la amb ràbia
provant de fer-li dir per quin perquè m'estima.
A vegades no sé si em dol o si m'agrada.

 

Miquel Àngel Riera (1930 - 1996), 1992, El pis de la badia

T'estim, però m'en fot, de Miquel Àngel Riera

T'estim, però me'n fot. No em resta gaire
de suportar la humiliació del vòmit
vital que és estimar. Ja fineix l'hora
dels finestrals oberts, les dents polsoses,
les taques de pantaix per les solapes
i dels taurons pels músculs o dreceres.
Se'm fonen tots els ploms de la mà dreta
sols que et toqui amb dos dits, arrapadissos,
per integrar-te en mi. Però s'hi encenen
aurores boreals que són contagis.
T'estim, però me'n fot. Som a l'espera
del llamp reblanidor que ens amalgami
i t'encasti en mi tant, que pugui dir-te:
—Ja t'estim tant, que et pots morir quan vulguis. 

 

Miquel Àngel Riera (1930 - 1996), 1965, Poemes de Nai

Retorn a la terra, de Sebastià Alzamora

No com un arbre, sinó com un home

allargaré el meu cos damunt el teu:

serà una festa com d'illa i de platja,

i també una escomesa de soldats

en campanya per mites llargament

enemics. Una glòria, una ràbia,

el Fill que expira, la carn i la carn.

No com un arbre, no com una idea:

diluirem el sol entre fils mixtes

de saliva, ens farem actors de certa

màscara doble que és fang i concepte,

compondrem una figura barroca

i un paisatge nascut de cendra i boira,

amb paviments de vena i horitzons

de pit i prisma. Sonen corns i trompes,

i ara el Fill ja tremola en el Calvari,

i nosaltres miram l'eclipsi, i tot

es fa carn: finalment el verb s'ha fet

carn també, i ara penja damunt nostre,

precís i extrem, amb putnes de batec

i grava. L'ull badat a l'ull de tu,

puc veure l'Occident que impreca un Pare.

De tot el mapa, en resta sols un home:

com un home, només i justament

com un home, el meu cos, els nostres cossos.

Sebastià Alzamora (1972), 1994, Rafel

[I], de Horacianes, de Vicent Andrés Estallés

res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru

el pimentó torrat, tallat en tires.

cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

m'agrada molt el pimentó torrat,

mes no massa torrat, que el desgracia,

sinó amb aquella carn mollar que té

en llevar-li la crosta socarrada.

l'expose dins el plat en tongades incitants,

l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal

i suque molt de pa,

com fan els pobres,

en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic

del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,

agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,

eucarísticament,

me'l mire en l'aire.

de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

cloc els ulls i me'l fot.

Vicent Andrés Estallés (1024 - 1993), 1974, Horacianes

VIII, d'Estimada Marta, de Miquel Martí i Pol

Marta, la plenitud no és un erm 
ni aquest silenci d'ara un pou eixut; 
l'esfera gira lentament i el temps 
s'ha deturat al fosc dels teus cabells. 
Aigües i vent reposen, i el desig 
és una branca amb tota llei de fruits. 
Que lluny de tot, i els dits aquietats
entre els teus dits, l'escuma dels colors 
al fons dels ulls, aquietats també. 
Que lluny de tot, i músiques i veus 
configurant l'empremta del teu cos 
que estimo tant, damunt la meva pell. 
Res no ens pertany i som senyors de tot. 
L'ombra de l'ombra allargassa el secret 
molt més enllà del gest i del neguit. 
Acluco els ulls i aspiro el teu perfum 
compacte i dens, tan ple de salabror. 

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003), 1978, Estimada Marta

Com si un tauró, de Maria-Mercè Marçal

Com si un tauró m'arrenqués la mà 
i tot seguit l'escopís a la platja 
i ella mogués els dits per manaments 
estranys als de la meva voluntat 
i ja no obeís més el meu cervell 
tal com el cap del gall decapitat 
obre i tanca la boca i el cos corre, 
esparverat, llunyà, sense retorn?, 
jo contemplava aquell bocí de mi 
esdevingut, ja per sempre, estranger, 
i alhora imprès per sempre, a cor i a sang, 
en el desig cicatritzat, i en l'ombra. 

Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998), 1981 - 1984, La germana, l'estrangera (1985)

Divisa, de Maria-Mercè Marçal

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998), 1977, Cau de llunes