Als joves, de Miquel Costa i Llobera
XII. ALS JOVESFills d'una raça dreturera i fortaque unia el seny amb l'ímpetu,no renegueu de vostra sang ... Oprobipel fill qui n'és apòstata!Per honra té ésser bord. Son cor espurisols posa arrels paràsites:no té l'arrel que del terrer dels avisne beu saba llegítima.Per ell és pàtria una buidor cobertad'algun mantell de púrpura,un tros de mapa, una abstracció volàtil,un mot de la retòrica...Enfora, oh joves, d'aqueix centre exòtica on la lluita bàrbara,jugant la vida i mort d'homes i bèsties.se'n fa festa sacrílega.Amb tuf de sang, carnatge i vil cridòriala multitud embriaga-s'hitumultuosa, contagiant-se amb febresde decadència pútrida ...Enfora, enfora del variat proscenila mímica faràndulaque sols ja furga pels femers, cercant-hila rialla estúpida.Llavis i orelles que va ungir l'aromade les cançons indígenes,no us profaneu amb cançoneig imbècil,rebuig de lletra i música!Fills d'una gent tan curta de paraulescom era de fets pròdiga,no us encanteu amb les buidors lluentesd'una eloqüència frívola.És la bambolla de sabó, que inflant-seal buf d'un nin, esplèndida,s'irisa al punt, mes a l'instant no formani sols gotes efímeres.Alluny d'aquí la inanitat rotundad'estrofes i de clàusules,la coloraina, l'oripell, pomposostresors de la misèria!Mes ah! fugint d'inveterats contagis,no entreu plagues novíssimes,oh joves que ara meditau corpresosquimeres hiperbòries.Alluny, allluny aqueixa boira eterna,mortalla tenebrívolaque nostre sol rebutja! No us imposil'Esfinx sempre enigmàticaque posa obscur lo clar, i per profundesvol vendre coses tèrboles ...Jovent, aqueixa copa d'art vesànici subtils filtres, llança-la,que et brinda l'opi del Nirvana búdico el vi de les Eumènides.Elles, crinades de serpents, omplirende llur verí tal pàtera:qui en beu, un cap d'Orestes a les Fúriesha consagrat per víctima!Alluny també, deliqüescent cosmètic,untor de formes flàcidesde l'art caduc! Alluny, ximplesa insulsafingint candors ingènues!...L'art veritable és sa, gallard i noble,tal com Apol.lo amb cítarai amb sageta potent. Té la bellesa,la joventut de l'ànima,la claretat, l'ardida força, l'hàbilmaneig de fibra harmònica,i l'arc terrible del bon dret qui matala serp del fang malèfica.Tal vos somriga l'ideal, oh joves,unint el seny amb l'ímpetu,i amb gran serenitat, que és la divisadel la potència màxima.Ah! Els forts vénen de forts. Alçau l'emblemade l'avior llegítima,que cada poble sols ateny son astreseguint per la seva òrbita.Siau qui sou; mes no atiant vells odisde raça, ni amb emfàtiquesdeclamacions lloant tot lo que és vostre,fins les mateixes úlceres ...Siau qui sou: mes no us tanqueu, ombrívols,dins una llar històricasens horitzons. Volau sobre les terresenfora, amunt com l'àguila!Ella ama el niu de les maternes roques,però amb gran vol arranca-s'hii, travessant mil horitzons, dominaespais de llum esplèndida.Per planes, mars, abismes i muntanyes,amb vista potentíssima,tantost afina desitjada presa,impetuosa llança-s'hide la regió del llamp. Mes no trasmudad'essència l'au indòmita.Ans bé, de tot lo que trescant aferra,gustant-ne fibres íntimes,se n'assimila la potència, i tornacap a son niu més àguila.
Miquel Costa i Llobera, 1907, Horacianes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada